dimarts, 29 de juliol del 2008

La família treballadora

He fet grans amics a la feina. I ho dic amb convenciment. Des que vaig iniciar la trajectòria laboral, he tingut la sort i la desgràcia de passar per uns quants llocs de treball. Gairebé la majoria m’han deixat empremta. En cadascun d’ells, he deixat part de mi i m’he endut part dels altres. No de tot el personal, és clar, doncs el meu cor té una capacitat limitada. Però sí que he agafat una confiança inesborrable amb molta gent.

El motiu de per què els companys de feina arriben a tenir tanta transcendència vital no sé on buscar-lo. Segurament hi ha moltes raons. Jo n’he trobat un grapat: perquè passes més hores a la feina que a casa i has de matar els temps morts; perquè vius moments intensos que creen xarxes de solidaritat; perquè comparteixes afinitats, inquietuds i gustos; o bé perquè, en definitiva, és un conjunt de tots els ingredients.

Amb els companys de feina, m’he enriquit ja que he pogut conèixer el seu poble, el seu passat, les seves afeccions, el seu estil de vida, el seu sistema filosòfic, la seva manera d’ésser, les seves fílies i fòbies, i unes quantes coses més. Amb ells, m’he pegat festes que m’han permès trencar la rutina a la qual t’aboca l’entorn de sempre.

Respecte als qui han estat superiors meus en la jerarquia laboral, poques voltes m’he trobat algú a qui respectar. No sé si és per una qüestió de mala sort o perquè n’abunden pocs. El cas és que he coincidit amb els companys rasos a l’hora de considerar la ineptitud dels nostres caps. I quan m’he trobat amb algú que controla, he sabut valorar-ho. És difícil trobar, en la jungla del treball, gent experimentada que meresca admiració.

Aquesta fauna que he anat trobant-me pel fet d’haver passat per molts llocs de treball, provoca que tinga una xarxa de gent dispersa pertot arreu. I quan per A o per B torne a aquell espai on he estat tan familiaritzat, em fa la impressió que res ha canviat, que vas i véns, que sempre vas sumant i ampliant el rogle. I quan els torne a veure a tots junts, tinc la sensació de ser el viatger dels Fraggle Rock, que arriba amb notícies de nous móns.

dilluns, 28 de juliol del 2008

El valor incalculable de la SIM

Horror!!! He perdut el mòbil. Millor dit, m’han robat el mòbil. Bé, dóna igual, m’he quedat sense mòbil. Però el que em preocupa no és la pèrdua d’aquest objecte material, que es pot reposar fàcilment. Em preocupa el que duia en el seu interior: la targeta SIM. El primer que em va vindre al cap quan vaig veure que m’havia desaparegut el telèfon és tot el que se n’anava amb ell. S’esvaïa una agenda que s’havia gestat amb el pas dels anys.

Hi podia trobar un ventall ample d’amistats. Com per exemple aquelles que foren circumstancials però que es convertiren en entranyables, o bé les de tota la vida que s’havien quedat en estat de suspensió. També tenia amistats d’una certa actualitat però que, de moment o per sempre, havien passat de llarg. I hi havia d’altres recentíssimes que estaven per explorar, les que ja són il·localitzables per haver-se perdut tot nexe d’unió, o les que podien proporcionar-me contactes a l’hora de trobar feina.

En fi, aquella targeta SIM tenia un valor que sospitava però que no era capaç d’imaginar. Segurament, en els pròxims anys, no haguera marcat la meitat de la meitat dels telèfons que contenia. No obstant això, em donava seguretat tindre’ls perquè mai se sap si poden fer falta. Tot plegat m’ha fet pensar com som d’esclaus de la tecnologia, i com la vida ens pot anar en un xip. Ara he d’encetar un treball de recerca per recuperar els contactes. Entre tots, ho farem tot. És la meua esperança.

I per últim, amb tota solemnitat, vull dedicar aquestes línies a totes les històries que s’hagueren pogut produir gràcies a una simple telefonada i que ara ja no podré fer. Així que va per vosaltres, pels números de telèfon que m’hagueren obert a noves aventures. Seguiré buscant-vos.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Enmig d'un dia gris


Encara recorde quan vaig establir temporalment residència a Dublín, fa un parell d’anys d’això. Tenia l’insà costum de mirar el cel quan em despertava, tot esperant que lluïra un sol radiant que em carregara d’energia per anar a currar. Ho feia com una espècie de teràpia, de la qual sabia que no obtindria grans resultats. Així i tot, m’entestava a repetir aquella acció que em recordava d’on provenia. Els qui estem acostumats a viure amb la companyia d’un sol que encega, trobem a faltar els dies enlluernadors, quasi de manera obsessiva. És la nostra condició mediterrània.

Als fulls turístics –propaganda, ja se sap- venen una recepta màgica que diu que ací gaudim de prop de 300 dies de sol a l’any. Jo, sincerament, no m’ho crec. Però, tant se val, que s’ho empassen els il·lusos viatgers de passada. Tanmateix, no tindran temps de comprovar-ho... En qualsevol cas, si fa no fa, tenim molts dies de sol: això és del tot inqüestionable.

Allò que m’incomoda són els dies en què el sol no fa acte d’aparició. I no ho plantege com una conseqüència derivada arran del canvi climàtic –que s’ha posat tant de moda entre l’opinió pública- , sinó com un fet existencial de caire metafísic. La metereologia és cosa dels estudiosos de la física com a matèria. Jo em quede en les interpretacions emotives, sobre les quals tots podem opinar. I això faig ara.

Els dies grisos són durs d’afrontar. Per molt que hages dormit, t’alces amb son. Fas les primeres passes amb la sensació que no t’esperen bones notícies. Entres en una espiral de mal rotllo difícil d’eixir perquè la gent que vas trobant-te viu la mateixa tessitura. Amb tot, els dies grisos estan pensats per recordar que ets d’una terra de llum, en la qual pot eixir el sol en qualsevol moment. Per això, en el fons, també m’agraden.

dilluns, 14 de juliol del 2008

Qüestió de noms

Els valencians coneixem bé com d’espinosa pot ser la qüestió de noms. De fet, vivim en una interrogativa constant sobre la manera en què s’han d’anomenar les coses. Hem d’emprar la paraula justa en el moment exacte, no siga cosa que puguem ferir la sensibilitat, a flor de pell, d’algú del nostre voltant. I si, a la fi, ens decidim per emprar un mot políticament incorrecte, moltes vegades haurem de justificar el perquè de tot plegat. Que hi ha gent que li ofenen les paraules.

Joan Fuster va dedicar unes quantes línies a explicar la problemàtica que vivim els del sud, des de temps immemorials, respecte les autodenominacions. Ho va exposar amb el raonament i la lògica d’una persona altament cultivada. Aquesta és una línia de debat que va posar damunt la taula el gran pensador de Sueca i que, ara i ací, no reobrirem, entre d’altres coses, perquè tampoc cal. Perquè la qüestió de noms que em propose tractar, no fa referències al col·lectiu nacional. Més bé s’ajusta al submón individual, això és, al nom de la persona. Sí, aquell que sentim, sense adonar-nos-en, infinitat de voltes al dia.

Els qui no podem gaudir d’una llengua reconeguda i prestigiada, també ens enfrontem a una lluita quotidiana que, segons el moment i la situació, es transforma en una defensa col·lectiva i/o individual. És la lluita per defensar aferrissadament la immutabilitat de les paraules. El meu pare, que es diu Ricard i no Ricardo, fart com estava que li traduïren el nom, es va avançar als esdeveniments i va prendre cartes en l’assumpte en el moment de decidir els noms dels seus fills. Volia estalviar-nos una molèstia quotidiana, que arriba quan un sabut, conscientment o inconscient, s’atreveix a canviar-te el nom.

L’estratègia dels meus pares ha estat infal·lible: buscaren noms que no es pogueren traduir a la primera de canvi. Ha funcionat fins al punt que molta gent, per curiositat, em demana sovint quina és la traducció del meu nom al castellà. I jo, content, els ho dic, ja que tinc la certesa que no seran capaços de traduir-me, com ho podrien fer en altres casos. El canvi és massa gran i evident com perquè hom siga tan agosarat.

Com que estic fora de la crema, fixe l’atenció amb la reacció que poden tindre altres pàries. Examine escrupolosament de quina manera pronuncien els noms catalans als mitjans de comunicació espanyols. I arribe a conclusions preocupants. Al final, dubte si tinc una ment malaltissa, que s’entesta a veure dimonis imperialistes per totes parts, o realment hi ha una malícia generalitzada quan es tracta de la meua llengua i cultura.

El cas és que, des de fa molts anys, observe atònitament la deixadesa que existeix a l’hora de pronunciar noms catalans. Si no els tradueixen, els canvien la tònica. Artur passa a ser Àrtur, Albert passa a ser Àlbert, i Ernest passa a ser Èrnest, per posar només uns exemples. I això passa en repetides ocasions, la qual cosa em fa pensar que no és un desconeixement de l’idioma veí, sinó una mania per fer veure que ni saben ni volen saber. Quan el làpsus és continuat, tot sona massa pervers.

Pitjor encara és quan Carles passa a ser Carlos i Bernat passa a ser, per gràcia divina, Bernardo. Això sí que es fa de forma conscient. Precisament per això mateix, ho trobe més greu. Perquè s’imposa la mentalitat de creure que un pot canviar noms ací i a la Xina Popular! Un símptoma més de com el colonialisme s’amaga en la vida diària, de forma intencionada o no.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Jocs a la platja


La platja és el lloc idoni per escoltar converses alienes. Només has d’estovar-te a la tovalla, posar-te un poc de crema solar i obrir les orelles de bat a bat. En qüestió de segons, connectaràs amb el diàleg que més t’interesse del teu voltant. És semblant a sintonitzar una freqüència de ràdio. Amb els radars en marxa, pots arribar a fer un treball de camp, digne d’un doctorat de Sociologia. I és que la platja no coneix de condicions socials. És un espai interclassista on tenen cabuda rics i pobres, urbanites i rurals, forasters i autòctons. Allà tothom és igual, tothom du banyador i tovalla, i per això mateix és difícil determinar la procedències. L’única manera de saber-ho és prestant atenció a les paraules que desprenen els espontanis companys de platja.

I això és el que vaig fer un dia més en trobar-me davant una situació que prometia diversions. Davant meu, tenia dues parelles de germans, que devien tenir quatre i set anys, i sis i deu anys, per situar aproximadament les edats. Tot i que s’acabaven de conèixer, tots quatre compartien jocs de platja sense gaire problemes. I el que en principi era un mer entreteniment, es va convertir en un treball de recerca interessant. Especialment quan vaig detectar que uns germans parlaven català i els altres, castellà. La cosa s’animava perquè tenia curiositat en saber el nivell d’expressió en castellà de la més petita, i més encara després de la contaminació que patim els catalanoparlants en qüestions idiomàtiques. El cas és que la matèria que anava a estudiar m’apassionava: es tractava d’una improvisada situació de sociolingüística.

El comportament dels xiquets és molt divertit de seguir, segurament per l’absència d’aquests homenets i donetes en la meua vida quotidiana. Mirant-te’ls et pots reconèixer anys enrere i divertir-te amb les ocurrències que improvisen. Però també pots endevinar l’educació que han rebut. Això, si encara vols aprofundir més en les interpretacions. Perquè els xiquets són sobretot un clar reflex dels grans, ja que la innocència dilucida formes de pensar i entendre el món. Precisament aquesta finestra es va obrir quan la més petita va fer ús del seu bilingüisme precoç. La reacció de l’altra xiqueta monolingüe –castellanoparlant, s’entèn- tenia un to un tant agressiu en veure que li parlava una llengua estranya i malsonant. Li replicava insistentment que parlara en espanyol, sense que l’al·ludida donara més importància a una situació que s’havia violentat per falta d’enteniment. El fet no era tant que li demanara el canvi de llengua, sinó la intensitat amb què ho feia. Aliena a tota agressivitat, la xiqueta de quatre anys va optar per obviar els comentaris i continuar el joc a una altra part. Es va allunyar d’un ambient hostil sense dir ni mut.

Tot allò em va fer pensar que, a vegades, una retirada a temps és una victòria. Davant la intransigència –ni que siga a xicoteta escala- i el sentiment de superioritat que ostenten alguns germans de la península, l’estratègia és no entrar en combat. Al llarg de la vida, ens topem amb massa murs com per botar-los cada vegada. És un esforç esgotador, que ens trau energies per quan realment ens fan falta. L’alternativa és mirar de travessar el mur sense fer l’esforç d’escalar-lo. Podem seguir el nostre camí deixant-lo de banda. Ja s’ho faran.