Encara recorde quan vaig establir temporalment residència a Dublín, fa un parell d’anys d’això. Tenia l’insà costum de mirar el cel quan em despertava, tot esperant que lluïra un sol radiant que em carregara d’energia per anar a currar. Ho feia com una espècie de teràpia, de la qual sabia que no obtindria grans resultats. Així i tot, m’entestava a repetir aquella acció que em recordava d’on provenia. Els qui estem acostumats a viure amb la companyia d’un sol que encega, trobem a faltar els dies enlluernadors, quasi de manera obsessiva. És la nostra condició mediterrània.
Als fulls turístics –propaganda, ja se sap- venen una recepta màgica que diu que ací gaudim de prop de 300 dies de sol a l’any. Jo, sincerament, no m’ho crec. Però, tant se val, que s’ho empassen els il·lusos viatgers de passada. Tanmateix, no tindran temps de comprovar-ho... En qualsevol cas, si fa no fa, tenim molts dies de sol: això és del tot inqüestionable.
Allò que m’incomoda són els dies en què el sol no fa acte d’aparició. I no ho plantege com una conseqüència derivada arran del canvi climàtic –que s’ha posat tant de moda entre l’opinió pública- , sinó com un fet existencial de caire metafísic. La metereologia és cosa dels estudiosos de la física com a matèria. Jo em quede en les interpretacions emotives, sobre les quals tots podem opinar. I això faig ara.
Els dies grisos són durs d’afrontar. Per molt que hages dormit, t’alces amb son. Fas les primeres passes amb la sensació que no t’esperen bones notícies. Entres en una espiral de mal rotllo difícil d’eixir perquè la gent que vas trobant-te viu la mateixa tessitura. Amb tot, els dies grisos estan pensats per recordar que ets d’una terra de llum, en la qual pot eixir el sol en qualsevol moment. Per això, en el fons, també m’agraden.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada