Els valencians coneixem bé com d’espinosa pot ser la qüestió de noms. De fet, vivim en una interrogativa constant sobre la manera en què s’han d’anomenar les coses. Hem d’emprar la paraula justa en el moment exacte, no siga cosa que puguem ferir la sensibilitat, a flor de pell, d’algú del nostre voltant. I si, a la fi, ens decidim per emprar un mot políticament incorrecte, moltes vegades haurem de justificar el perquè de tot plegat. Que hi ha gent que li ofenen les paraules.Joan Fuster va dedicar unes quantes línies a explicar la problemàtica que vivim els del sud, des de temps immemorials, respecte les autodenominacions. Ho va exposar amb el raonament i la lògica d’una persona altament cultivada. Aquesta és una línia de debat que va posar damunt la taula el gran pensador de Sueca i que, ara i ací, no reobrirem, entre d’altres coses, perquè tampoc cal. Perquè la qüestió de noms que em propose tractar, no fa referències al col·lectiu nacional. Més bé s’ajusta al submón individual, això és, al nom de la persona. Sí, aquell que sentim, sense adonar-nos-en, infinitat de voltes al dia.
Els qui no podem gaudir d’una llengua reconeguda i prestigiada, també ens enfrontem a una lluita quotidiana que, segons el moment i la situació, es transforma en una defensa col·lectiva i/o individual. És la lluita per defensar aferrissadament la immutabilitat de les paraules. El meu pare, que es diu Ricard i no Ricardo, fart com estava que li traduïren el nom, es va avançar als esdeveniments i va prendre cartes en l’assumpte en el moment de decidir els noms dels seus fills. Volia estalviar-nos una molèstia quotidiana, que arriba quan un sabut, conscientment o inconscient, s’atreveix a canviar-te el nom.
L’estratègia dels meus pares ha estat infal·lible: buscaren noms que no es pogueren traduir a la primera de canvi. Ha funcionat fins al punt que molta gent, per curiositat, em demana sovint quina és la traducció del meu nom al castellà. I jo, content, els ho dic, ja que tinc la certesa que no seran capaços de traduir-me, com ho podrien fer en altres casos. El canvi és massa gran i evident com perquè hom siga tan agosarat.
Com que estic fora de la crema, fixe l’atenció amb la reacció que poden tindre altres pàries. Examine escrupolosament de quina manera pronuncien els noms catalans als mitjans de comunicació espanyols. I arribe a conclusions preocupants. Al final, dubte si tinc una ment malaltissa, que s’entesta a veure dimonis imperialistes per totes parts, o realment hi ha una malícia generalitzada quan es tracta de la meua llengua i cultura.
El cas és que, des de fa molts anys, observe atònitament la deixadesa que existeix a l’hora de pronunciar noms catalans. Si no els tradueixen, els canvien la tònica. Artur passa a ser Àrtur, Albert passa a ser Àlbert, i Ernest passa a ser Èrnest, per posar només uns exemples. I això passa en repetides ocasions, la qual cosa em fa pensar que no és un desconeixement de l’idioma veí, sinó una mania per fer veure que ni saben ni volen saber. Quan el làpsus és continuat, tot sona massa pervers.
Pitjor encara és quan Carles passa a ser Carlos i Bernat passa a ser, per gràcia divina, Bernardo. Això sí que es fa de forma conscient. Precisament per això mateix, ho trobe més greu. Perquè s’imposa la mentalitat de creure que un pot canviar noms ací i a la Xina Popular! Un símptoma més de com el colonialisme s’amaga en la vida diària, de forma intencionada o no.
1 comentari:
Els noms són una cosa sense importància, són síl•labes, són paraules, que tan sols deurien de tindre valor de comunicació, però els pobles o millor les nacions amb estat fan ús de la llengua per imposar-se enfront de l’altre, sobretot si aquest és més dèbil. Al llarg de la història tenim proves suficients que els pobles que han envaït un altre han acabat imposant-los la llengua. És la millor manera de demostrar que han guanyat, que han dominat.
Ara hi ha formes més subtils, més entranyables, i és no reconeixent, no assumint que és possible la diversitat cultural i lingüística. No respectant el nom propi que ú té. I ho fan amb bones paraules, amb educació, com si no volgueren, com amics que volen portar-te pel bon camí, com si la seua llengua fora la casa on ens conviden a entrar de la seua mà.
Et copie la carta que li vaig enviar a Carles Francino, fa uns mesos i que té a veure amb el que et dic:
Estimat Carles Francino:
Escolte ‘Hoy por Hoy’ quan vaig de casa al treball en el cotxe, tots els dies. I hi ha una qüestió que fa temps volia plantejar-te, i és la falta de consideració al teu nom propi. Em molesta, i no és solament en el teu cas, també és el meu i el de tots els que qui no tenim el nom en castellà, que ens tradueixen el nom a la seua llengua. Em dóna la impressió que ells es consideren membres d'una cultura superior i ens volen assimilar, per això ens bategen de nou, com han fet els colonitzadors amb els indis, amb el negres... on a més els ha posat els cognoms. Em molesta que els teus col•laboradors i personal d'informatius et nomenen com a Carlos quan es dirigeixen a tu. Em molesta que la Ser haja respectat el teu nom i l' ha airejat en tots els anuncis publicitaris i les persones pròximes a tu no respecten el nom que tu lliurement has triat. Tan difícil i complicat és anomenar-te Carles -no cal que ho diguen a la catalana, poden dir-ho a la valenciana que és més fàcil- Fan el que nosaltres no fem. A nosaltres no ens ocorreria mai dir-li a Joaquin Estefania, Joaquim, Quim o Ximo, o a Alberto Oliart, Albert, o a Ernesto Ekaizer, Ernest. Per què ho fan ells?
Ja sé que és encara pitjor, com em passa a mi que dic que em diuen Ricard i la persona que ho escolta diu Ricardo. És una batalla personal i que cadascú ha de guanyar-la, però el teu cas per la repercussió que té m'agradaria que no baixares del burro i que quedarà clar i ras que el teu nom és Carles. Tots els que no tenim el nostre nom en castellà t'ho agrairíem.
No obstant, a pesar que m'indigne cada vegada que escolte Carlos, continue tots els dies escoltant ‘Hoy por Hoy’ i lamente que els 45 minuts que escolte siguen tan curts.
(...)
Una forta abraçada
Ricard
Publica un comentari a l'entrada